horòscop particular

Vaig néixer al migdia d’un 1 de desembre del segle passat en un primer pis. A la planta baixa hi havia una fàbrica de gel que es feia servir sobretot pels pescadors per conservar les seves captures.

Encara que no crec del tot en aquestes coses, no descarto que el mes (abans, com tothom sap, els mesos no enganyaven) i la fredor que pujava de les barres rectangulars hagin influït sobre la meva personalitat, sinó, no hi trobo cap altra explicació raonable. És veritat que potser les 12 del migdia –hora solar- hagin lluitat per imposar-se, però ha estat en va, intents insignificants, èxits momentanis.

De les constel·lacions d’aquell dia, de la posició del sol i de la lluna i d’altres efemèrides còsmiques, no en sé res, i tampoc no crec que calgui buscar tan lluny tenint evidències tan clares.

Màgia còsmica (inacabat)

Quan era adolescent, o potser ja jove –les fronteres són incertes-, em vaig comprar un telescopi refractor “Polarex” que em va semblar molt car. 75 d’objectiu, 1200 de distància focal, cinc oculars, fins a 200 augments, lent de Barlow, muntura azimutal (no m’arribaven els diners per una muntura equatorial o jo no li donava excessiva importància al detall, no ho sé) ... En fi, una cosa mediocre, el mínim imprescindible, segons diuen el manuals, per observar el cel.

Em passava hores d’hivern, després de sopar, observant el cel des del terrat. Com que sovint feia força fred, de tant en tant entrava a casa per agafar calor. Mirava nebuloses, alguna galàxia que em costava de trobar perquè no dominava prou el planisferi i el llibre d’astronomia amb fotografies i dibuixos celestes no m’era suficient. Redescobria estrelles a l’atzar que únicament es diferenciaven en els matisos dels colors: més blau, quasi blanc, blanc, vermellós... la Lluna, en els creixents, era una festa. Nit rere nit el mateix cel i les mateixes estrelles, sempre diferents, sempre engrescadores. Alguns dies compartia el cel amb alguns amics curiosos però no tan predisposats com jo a la divagació còsmica de resultats incerts. Era l’època, ja es pot imaginar, en què, sobretot a l’estiu, llegia molta ciència ficció, anys llum de ciència ficció, fins que començava a clarejar i em dolia no haver acabat el llibre...