roda

Són les deu. Al patí encara hi ha la darrera claror del dia. Penso que quan era petit -i ja tenia rellotge, o potser no ne tenia- la llum se n'anava a les nou -plaça dura del poble- i calia tornar a casa, tot i que no sopàvem fins que era negra nit. Penso que quan jo sabia que eren les nou algú recordava que quan era petit a les vuit s'esvaïa la llum i havia de tornar a casa. No sé que pensarà el qui ara ha de tornar a casa a les deu perquè el cel s'ha enfosquit. De fet, no sé si ara la claror del dia té cap relació amb el que jo pensava i suposo que pensava qui em veia.

horòscop particular

Vaig néixer al migdia d’un 1 de desembre del segle passat en un primer pis. A la planta baixa hi havia una fàbrica de gel que es feia servir sobretot pels pescadors per conservar les seves captures.

Encara que no crec del tot en aquestes coses, no descarto que el mes (abans, com tothom sap, els mesos no enganyaven) i la fredor que pujava de les barres rectangulars hagin influït sobre la meva personalitat, sinó, no hi trobo cap altra explicació raonable. És veritat que potser les 12 del migdia –hora solar- hagin lluitat per imposar-se, però ha estat en va, intents insignificants, èxits momentanis.

De les constel·lacions d’aquell dia, de la posició del sol i de la lluna i d’altres efemèrides còsmiques, no en sé res, i tampoc no crec que calgui buscar tan lluny tenint evidències tan clares.

Màgia còsmica (inacabat)

Quan era adolescent, o potser ja jove –les fronteres són incertes-, em vaig comprar un telescopi refractor “Polarex” que em va semblar molt car. 75 d’objectiu, 1200 de distància focal, cinc oculars, fins a 200 augments, lent de Barlow, muntura azimutal (no m’arribaven els diners per una muntura equatorial o jo no li donava excessiva importància al detall, no ho sé) ... En fi, una cosa mediocre, el mínim imprescindible, segons diuen el manuals, per observar el cel.

Em passava hores d’hivern, després de sopar, observant el cel des del terrat. Com que sovint feia força fred, de tant en tant entrava a casa per agafar calor. Mirava nebuloses, alguna galàxia que em costava de trobar perquè no dominava prou el planisferi i el llibre d’astronomia amb fotografies i dibuixos celestes no m’era suficient. Redescobria estrelles a l’atzar que únicament es diferenciaven en els matisos dels colors: més blau, quasi blanc, blanc, vermellós... la Lluna, en els creixents, era una festa. Nit rere nit el mateix cel i les mateixes estrelles, sempre diferents, sempre engrescadores. Alguns dies compartia el cel amb alguns amics curiosos però no tan predisposats com jo a la divagació còsmica de resultats incerts. Era l’època, ja es pot imaginar, en què, sobretot a l’estiu, llegia molta ciència ficció, anys llum de ciència ficció, fins que començava a clarejar i em dolia no haver acabat el llibre...

amors

La mare es trasllada al domicili provisional, davant de les excavacions de la ciutat romana. Via Laietana, carrer Ferran, Rambla, carrer Canuda: a penes s’ha fixat en la gent que omplia les voreres. En arribar al pis, s’ha distret amb els dos canaris de la gàbia del passadís, groc esvaït, estarrufats, ales caigudes, cap cot: “estan mantosos”. Després sembla que un s’ha revifat.

Deixo per sempre més la Maria, l’Àngels, la Nuri, l’Harmonia. Vides amb el cercle tancat. Em sembla una traïció. Sobretot no tornar a agafar les mans de l’Harmonia, no preguntar-li com se troba, no tornar a veure els seus ulls blaus que miren els meus i em somriuen. I la Maria, que tot just ara em començava a explicar com anava a les festes a cantar mentre el seu pare tocava la guitarra. I la Nuri, que dorm perquè no és reconeix. I l’Àngels, que ha perdut el nord des que ha marxat Pepito.

Què se n’ha fet de l’amor?

enrere

Avui, a casa, he sentit una olor indefinible de casa els pares, d'habitació sense finestres, d'hivern. Una olor de la mare, crec. Ja s'ha fos

cuques de llum

Batec de grocs i verds il·luminen la foscor del camí sense rumb ni destí, vora l’aigua invisible.

M’aturo i convergeixen en el meu cos. S’endinsen per dreceres ignorades, obren portes que grinyolen de tant temps tancades, penetren per corriols ignots inexplorats. Centenars de verds i grocs que deixen, des de fora, un indefinible color visible en la pell translúcida.

Desbrossen vies mortes, vivifiquen senders, cicatritzen ferides, fagociten dolors, estenen alegries. Miratges de somnis.

Feta la feina (quina feina?), em demanen sortir. Obro la porta i és un esclat de llum: grocs i verds i vermells, i liles, blans i negres, marrons i blaus... Centenars, milers, milions de batecs busquen un altre hoste.

Per un moment fa mal la llum d’incomptables llamps minúsculs silenciosos que s'escapen. Esclats d’un instant.

camins

M'oblido dels noms. Se'm desdibuixen cares. Em topo amb amb rostres sense noms. Identifico somriures sense noms ni història.

Un lloc, un episodi, una cara, un nom: paisatges mai més retrobats, vius en la memòria.