roda

Són les deu. Al patí encara hi ha la darrera claror del dia. Penso que quan era petit -i ja tenia rellotge, o potser no ne tenia- la llum se n'anava a les nou -plaça dura del poble- i calia tornar a casa, tot i que no sopàvem fins que era negra nit. Penso que quan jo sabia que eren les nou algú recordava que quan era petit a les vuit s'esvaïa la llum i havia de tornar a casa. No sé que pensarà el qui ara ha de tornar a casa a les deu perquè el cel s'ha enfosquit. De fet, no sé si ara la claror del dia té cap relació amb el que jo pensava i suposo que pensava qui em veia.