més sabates

Quanto tiempo estuvo usted en Oxford?
Unos cuatro o cinco años, enseñando. Yo empecé como historiador de la edad media y realicé un buen número de investigaciones que al final no condujeron a nada, a pesar de lo cual mi estatus era cada vez más valorado socialmente. Un día, en clase, después de una exposición especialmente plomiza, dije a los alumnos: “Alguna pregunta?” Siempre se producía un gran silencio, pero ese día se levanto un chico normalmente tímido, que siempre se sentaba en los bancos de atrás, y me dijo: “Dónde ha comprado sus zapatos, señor?” Fue como una señal: ahí acabó mi carrera académica. Empecé a participar en grupos teatrales...

De l'entrevista a “LV” a Alan Bennett. La seva darrera novel·la: Una lectora nada común (The Uncommon Reader)

Que poca paciència! Ja se sap que els nois -i qui sap si les noies- són tímids i comencen mirant el terra, però a poc a poc enlairen els ulls i no hi ha sabates que els aturin. Si tots fessin com en Bennett, quedaria ben poca gent a les aules. També és veritat que si un té unes sabates dignes de ser mirades, més val que no es dediqui a ensenyar història medieval. Ben mirat, hi ha tanta gent que es hauríem de replantejar el nostre ofici... si no fos per la precarietat laboral i la manca de preparació...

En fi, vaig a veure on he deixat el batum.

claqué

Cada vegada que vaig a la Central de carrer Mallorca, sobretot quan em trobo prop de la caixa, el cruiximent incontrolat de les fustes del terra em fan venir ganes de fer uns passos de claqué. Les cares serioses dels altres clients de la fila, que miro discretament, la meva natural discreció, la manca de música adequada (bé, l’absència total de música) i, sobretot, l’oblit de les sabates, han estat fins ara impediments majors. Avui, però, malgrat tots aquests condicionants negatius, per poc que no m’hi poso. Res, uns segons.

Ho hagués fet si no hagués estat perquè la lectura m’ha distret:

Lo gentil cullia les fflors e menjava dels ffruits dels arbres, per asajar si lòdoramet de les fflors e la sabor dels ffruirs li darien alcun remey. Mas cor pensava que a morir avia, e que temps venria que ell no sseria nulla cosa, adoncs montiplicava sa dolor e son plor e son treball.

Després, al metro –només dues parades-, els peus tenien prou feina a seguir el ritme inconstant dels vagons mentre el gentil compartia la meva atenció amb la mà que relliscava sobre la meva en la barra argentada.

Un altre dia.

Mercè. XVII

Si no els fas teus, els poemes no són res. Llegeixo una Mercè i recordo una altra Mercè, i també una menjadora de flors silvestres amb qui penso de tant en tant, a qui m’agradaria retrobar en llunes d’estanys. Desig tardà, hores perdudes. Em tanco dintre la meva illa.

LXXXVIII

La llet blanca de la lluna
me la bec a poc a poc.
Devoro flors d’una a una,
entaulada, com per joc.
D’enveja, un núvol s’esberla.
Gotes de color de perla
m’esquitxen nas i cabells.
I me’n vaig. Poso la lleva
i em tanco dintre la meva
illa de lliris vermells.

Mercè Rodoreda.

del llapis a l'ordinador

El post d’avui de la Júlia, el primer comentari que li llegeixo, de Luís Rivera–i una conversa a tres boques anteriors- m’impel·leixen a escriure una obvietat. En el primer ensenyament que jo recordo, va ser el llapis i la ploma que calia sucar en un tinter (també plomes amb dipòsit de tinta –poques- i algun bolígraf). Ja existia la màquina d’escriure, però era massa sorollosa, ocupava massa espai i no afegia cap progrés percentualment definitiu a la tasca escolar. Després, a la meva universitat, va continuar el llapis i el bolígraf, potser alguna ploma, depenia de la moda. Els treballs s’havien de fer a màquina a dobles espai; en la majoria de casos a dos dits perquè cap pla d’estudis havia considerar necessari cursets de mecanografia. Més tard, va arribar l’ordinador, que a més dels processadors de textos oferia altres possibilitats que ara no és el moment d’especificar. A les escoles i als instituts hi havia sales amb més o menys ordinadors, però l’eina bàsica d’escriptura continuava sent el llapis i el boli, tot i que en qualsevol taula de les empreses públiques i privades els treballadors tenien i tenen un ordinador –també el llapis i el boli, o la ploma- i es consideraria no només obsolet, sinó que causaria perplexitat, que una persona que ha d’escriure no tingués un ordinador personal. Què impedeix que als centres d’ensenyament cada alumne tingui el seu ordinador, propi o proporcionat per l’administració? No se m’acut cap resposta que vagi més enllà del soroll que pot fer distreure els alumnes en les classes que encara són absolutament o fonamentalment magistrals, però segur que hi deuen haver molts altres motius, que van des del cost econòmic, sigui a càrrec del particular o l’administració, o al retard secular de l’ensenyament respecte la societat exterior.

No hi ha res a fer. Tant des de dins com des de fora sentirem dir que malgrat que els alumnes es passen moltes hores escrivint –desgraciadament, moltes menys parlant (sobre temes pertinents, és clar)- no els cal ordinador, que ja el poden fer servir a casa seva o quan trobin una feina remunerada. La veritat és que en el fons aquestes veus no deixen de tenir raó: què seria una aula sense l’olor de fusta d’un llapis que acaba de ser esmolat per una maquineta? O sense aquestes mans blaves per la inesperada i misteriosa explosió d’un bolígraf o d’una ploma que perd sang? A més, quin espectacle més decebedor el que podria produir trenta cares concentrades en els teclats i les pantalles, alienes als companys i companyes situats als quatre punts cardinals, alienes als professors!

primavera

El primer. Què cal dir en el primer? Doncs que mai no és el primer, que sempre és una continuïtat. De què? Amb quin propòsit? Si les preguntes exigeixen respostes concretes, hauré de dir que no ho sé. Si s’admet una resposta general, poc compromesa, la resposta és clara: continuïtat en l’escriptura, propòsit d’anar escrivint sense rumb ni temes predeterminats. I els lectors? No s’escriu per ser llegit? Segurament, però, de moment, deixarem sense resposta aquesta pregunta perquè just ara no ve al cas i, a més, aquest bloc és una improvisació, una resurrecció, sense més objectiu que el ja expressat. Potser el títol i el mateix nom que figurarà al peu de cada post són indicadors suficients: els canvis sense, paradoxalment, cap interès d’originalitat; la ceguesa; qui sap si alguna visió de qui sap què...

Tot massa incert? Massa decebedor? Els naixements ja solen ser així, cal esperar el creixement.