Si no els fas teus, els poemes no són res. Llegeixo una Mercè i recordo una altra Mercè, i també una menjadora de flors silvestres amb qui penso de tant en tant, a qui m’agradaria retrobar en llunes d’estanys. Desig tardà, hores perdudes. Em tanco dintre la meva illa.
LXXXVIII
La llet blanca de la lluna
me la bec a poc a poc.
Devoro flors d’una a una,
entaulada, com per joc.
D’enveja, un núvol s’esberla.
Gotes de color de perla
m’esquitxen nas i cabells.
I me’n vaig. Poso la lleva
i em tanco dintre la meva
illa de lliris vermells.
Mercè Rodoreda.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
una adreça que et pot interessar: http://autoretratmercerodoreda.blogspot.com/
Molt bona feina, benvolguts. El llibre, per sant Jordi :-)
Publica un comentari a l'entrada