del llapis a l'ordinador

El post d’avui de la Júlia, el primer comentari que li llegeixo, de Luís Rivera–i una conversa a tres boques anteriors- m’impel·leixen a escriure una obvietat. En el primer ensenyament que jo recordo, va ser el llapis i la ploma que calia sucar en un tinter (també plomes amb dipòsit de tinta –poques- i algun bolígraf). Ja existia la màquina d’escriure, però era massa sorollosa, ocupava massa espai i no afegia cap progrés percentualment definitiu a la tasca escolar. Després, a la meva universitat, va continuar el llapis i el bolígraf, potser alguna ploma, depenia de la moda. Els treballs s’havien de fer a màquina a dobles espai; en la majoria de casos a dos dits perquè cap pla d’estudis havia considerar necessari cursets de mecanografia. Més tard, va arribar l’ordinador, que a més dels processadors de textos oferia altres possibilitats que ara no és el moment d’especificar. A les escoles i als instituts hi havia sales amb més o menys ordinadors, però l’eina bàsica d’escriptura continuava sent el llapis i el boli, tot i que en qualsevol taula de les empreses públiques i privades els treballadors tenien i tenen un ordinador –també el llapis i el boli, o la ploma- i es consideraria no només obsolet, sinó que causaria perplexitat, que una persona que ha d’escriure no tingués un ordinador personal. Què impedeix que als centres d’ensenyament cada alumne tingui el seu ordinador, propi o proporcionat per l’administració? No se m’acut cap resposta que vagi més enllà del soroll que pot fer distreure els alumnes en les classes que encara són absolutament o fonamentalment magistrals, però segur que hi deuen haver molts altres motius, que van des del cost econòmic, sigui a càrrec del particular o l’administració, o al retard secular de l’ensenyament respecte la societat exterior.

No hi ha res a fer. Tant des de dins com des de fora sentirem dir que malgrat que els alumnes es passen moltes hores escrivint –desgraciadament, moltes menys parlant (sobre temes pertinents, és clar)- no els cal ordinador, que ja el poden fer servir a casa seva o quan trobin una feina remunerada. La veritat és que en el fons aquestes veus no deixen de tenir raó: què seria una aula sense l’olor de fusta d’un llapis que acaba de ser esmolat per una maquineta? O sense aquestes mans blaves per la inesperada i misteriosa explosió d’un bolígraf o d’una ploma que perd sang? A més, quin espectacle més decebedor el que podria produir trenta cares concentrades en els teclats i les pantalles, alienes als companys i companyes situats als quatre punts cardinals, alienes als professors!