amors

La mare es trasllada al domicili provisional, davant de les excavacions de la ciutat romana. Via Laietana, carrer Ferran, Rambla, carrer Canuda: a penes s’ha fixat en la gent que omplia les voreres. En arribar al pis, s’ha distret amb els dos canaris de la gàbia del passadís, groc esvaït, estarrufats, ales caigudes, cap cot: “estan mantosos”. Després sembla que un s’ha revifat.

Deixo per sempre més la Maria, l’Àngels, la Nuri, l’Harmonia. Vides amb el cercle tancat. Em sembla una traïció. Sobretot no tornar a agafar les mans de l’Harmonia, no preguntar-li com se troba, no tornar a veure els seus ulls blaus que miren els meus i em somriuen. I la Maria, que tot just ara em començava a explicar com anava a les festes a cantar mentre el seu pare tocava la guitarra. I la Nuri, que dorm perquè no és reconeix. I l’Àngels, que ha perdut el nord des que ha marxat Pepito.

Què se n’ha fet de l’amor?

enrere

Avui, a casa, he sentit una olor indefinible de casa els pares, d'habitació sense finestres, d'hivern. Una olor de la mare, crec. Ja s'ha fos

cuques de llum

Batec de grocs i verds il·luminen la foscor del camí sense rumb ni destí, vora l’aigua invisible.

M’aturo i convergeixen en el meu cos. S’endinsen per dreceres ignorades, obren portes que grinyolen de tant temps tancades, penetren per corriols ignots inexplorats. Centenars de verds i grocs que deixen, des de fora, un indefinible color visible en la pell translúcida.

Desbrossen vies mortes, vivifiquen senders, cicatritzen ferides, fagociten dolors, estenen alegries. Miratges de somnis.

Feta la feina (quina feina?), em demanen sortir. Obro la porta i és un esclat de llum: grocs i verds i vermells, i liles, blans i negres, marrons i blaus... Centenars, milers, milions de batecs busquen un altre hoste.

Per un moment fa mal la llum d’incomptables llamps minúsculs silenciosos que s'escapen. Esclats d’un instant.

camins

M'oblido dels noms. Se'm desdibuixen cares. Em topo amb amb rostres sense noms. Identifico somriures sense noms ni història.

Un lloc, un episodi, una cara, un nom: paisatges mai més retrobats, vius en la memòria.

continents i illes

Camino a poc a poc. Baixo per Joaquim Costa. Faig ziga-zagues que em porten al carrer del Carme. Més viaranys fins arribar al carrer Sant Pau. Al restaurant de la Fonda de España, decorat per Domènech i Montaner, hi mengen deu o dotze en una taula llarga. Al menú de la porta sis o set primeres i el mateix nombre de segons: res de l’altre món. Mig en penombra, una xemeneia amb un escut d’escuts i vides de marbre. Una habitació doble –qui vol dormir sol?-, 105 euros si l’ocupen dos. H e deixat enrere la casa d’Eivissa i Formentera, i l’Espai Mallorca. Als carrers tots els colors i les llengües de món, tota la gent del món, tota la vida del món. Enmig, el Liceu. Potser m’hi quedaria per no sortir-hi més.

Més tard, sempre a poc a poc, arribo a casa. Una illa de la frontera de l’Eixample. Aquí i allà alguns mirem les vides de Jean Paul Rappeneau.

Aigua: la terra és plana.

Llegeixo per aquí i per allà i encara més enllà intents desesperats o reeixits d’originalitat. Jo en sóc, ell no en sap res, nosaltres hem arribat primer, vosaltres heu perdut, tu t’has quedat fora, ells..., qui són ells? Jo, i si de cas nosaltres, contra ell, ella, vós, vostè, ells, elles, vostès, tu... Fantàstic, és la història de la humanitat, el progrés, des d’abans que la terra fos plana.

I l’aigua? Ah, no, sobre l’aigua, cap novetat. Deia fa no res un expert, però molt expert, en qüestions medioambientals que el principal problema amb què s’ha d’enfrontar Catalunya actualment és el de l’aigua; i ell i els altres parlaven de conques hidrogràfiques i de xifres. Déu meu, al territori cau aigua per donar i per vendre, de tal manera que convenientment situats tots els habitants, fins i tot els sense papers, podríem quedar negats en menys d’un mes de pluja i els experts busquen la solució en els rius, com si fóssim en l’època dels romans o encara més endarrere, en temps que ni recordo. I vinga parlar de cabals, fronteres i diners, i governs centrals i autonòmics. Segles d’evolució i encara toca parlar de rius, de desglaços i de semblants misteris de la natura per solucionar els problemes de l’aigua.


I l’alternativa més original que se’ls acut, la més moderna, es transportar l’aigua en vaixells? Quina vergonya! Desenes de científics, de tècnics i de polítics debaten com si visquessin a les cavernes, on cada cent anys (?) sorgia una idea original pràctica. I no dubteu que el primer que digui en qüestions de l’aigua una cosa semblant a allò que la terra era rodona el cremaran i no hi haurà aigua que apagui la foguera.