Aigua: la terra és plana.

Llegeixo per aquí i per allà i encara més enllà intents desesperats o reeixits d’originalitat. Jo en sóc, ell no en sap res, nosaltres hem arribat primer, vosaltres heu perdut, tu t’has quedat fora, ells..., qui són ells? Jo, i si de cas nosaltres, contra ell, ella, vós, vostè, ells, elles, vostès, tu... Fantàstic, és la història de la humanitat, el progrés, des d’abans que la terra fos plana.

I l’aigua? Ah, no, sobre l’aigua, cap novetat. Deia fa no res un expert, però molt expert, en qüestions medioambientals que el principal problema amb què s’ha d’enfrontar Catalunya actualment és el de l’aigua; i ell i els altres parlaven de conques hidrogràfiques i de xifres. Déu meu, al territori cau aigua per donar i per vendre, de tal manera que convenientment situats tots els habitants, fins i tot els sense papers, podríem quedar negats en menys d’un mes de pluja i els experts busquen la solució en els rius, com si fóssim en l’època dels romans o encara més endarrere, en temps que ni recordo. I vinga parlar de cabals, fronteres i diners, i governs centrals i autonòmics. Segles d’evolució i encara toca parlar de rius, de desglaços i de semblants misteris de la natura per solucionar els problemes de l’aigua.


I l’alternativa més original que se’ls acut, la més moderna, es transportar l’aigua en vaixells? Quina vergonya! Desenes de científics, de tècnics i de polítics debaten com si visquessin a les cavernes, on cada cent anys (?) sorgia una idea original pràctica. I no dubteu que el primer que digui en qüestions de l’aigua una cosa semblant a allò que la terra era rodona el cremaran i no hi haurà aigua que apagui la foguera.