roda

Són les deu. Al patí encara hi ha la darrera claror del dia. Penso que quan era petit -i ja tenia rellotge, o potser no ne tenia- la llum se n'anava a les nou -plaça dura del poble- i calia tornar a casa, tot i que no sopàvem fins que era negra nit. Penso que quan jo sabia que eren les nou algú recordava que quan era petit a les vuit s'esvaïa la llum i havia de tornar a casa. No sé que pensarà el qui ara ha de tornar a casa a les deu perquè el cel s'ha enfosquit. De fet, no sé si ara la claror del dia té cap relació amb el que jo pensava i suposo que pensava qui em veia.

horòscop particular

Vaig néixer al migdia d’un 1 de desembre del segle passat en un primer pis. A la planta baixa hi havia una fàbrica de gel que es feia servir sobretot pels pescadors per conservar les seves captures.

Encara que no crec del tot en aquestes coses, no descarto que el mes (abans, com tothom sap, els mesos no enganyaven) i la fredor que pujava de les barres rectangulars hagin influït sobre la meva personalitat, sinó, no hi trobo cap altra explicació raonable. És veritat que potser les 12 del migdia –hora solar- hagin lluitat per imposar-se, però ha estat en va, intents insignificants, èxits momentanis.

De les constel·lacions d’aquell dia, de la posició del sol i de la lluna i d’altres efemèrides còsmiques, no en sé res, i tampoc no crec que calgui buscar tan lluny tenint evidències tan clares.

Màgia còsmica (inacabat)

Quan era adolescent, o potser ja jove –les fronteres són incertes-, em vaig comprar un telescopi refractor “Polarex” que em va semblar molt car. 75 d’objectiu, 1200 de distància focal, cinc oculars, fins a 200 augments, lent de Barlow, muntura azimutal (no m’arribaven els diners per una muntura equatorial o jo no li donava excessiva importància al detall, no ho sé) ... En fi, una cosa mediocre, el mínim imprescindible, segons diuen el manuals, per observar el cel.

Em passava hores d’hivern, després de sopar, observant el cel des del terrat. Com que sovint feia força fred, de tant en tant entrava a casa per agafar calor. Mirava nebuloses, alguna galàxia que em costava de trobar perquè no dominava prou el planisferi i el llibre d’astronomia amb fotografies i dibuixos celestes no m’era suficient. Redescobria estrelles a l’atzar que únicament es diferenciaven en els matisos dels colors: més blau, quasi blanc, blanc, vermellós... la Lluna, en els creixents, era una festa. Nit rere nit el mateix cel i les mateixes estrelles, sempre diferents, sempre engrescadores. Alguns dies compartia el cel amb alguns amics curiosos però no tan predisposats com jo a la divagació còsmica de resultats incerts. Era l’època, ja es pot imaginar, en què, sobretot a l’estiu, llegia molta ciència ficció, anys llum de ciència ficció, fins que començava a clarejar i em dolia no haver acabat el llibre...

amors

La mare es trasllada al domicili provisional, davant de les excavacions de la ciutat romana. Via Laietana, carrer Ferran, Rambla, carrer Canuda: a penes s’ha fixat en la gent que omplia les voreres. En arribar al pis, s’ha distret amb els dos canaris de la gàbia del passadís, groc esvaït, estarrufats, ales caigudes, cap cot: “estan mantosos”. Després sembla que un s’ha revifat.

Deixo per sempre més la Maria, l’Àngels, la Nuri, l’Harmonia. Vides amb el cercle tancat. Em sembla una traïció. Sobretot no tornar a agafar les mans de l’Harmonia, no preguntar-li com se troba, no tornar a veure els seus ulls blaus que miren els meus i em somriuen. I la Maria, que tot just ara em començava a explicar com anava a les festes a cantar mentre el seu pare tocava la guitarra. I la Nuri, que dorm perquè no és reconeix. I l’Àngels, que ha perdut el nord des que ha marxat Pepito.

Què se n’ha fet de l’amor?

enrere

Avui, a casa, he sentit una olor indefinible de casa els pares, d'habitació sense finestres, d'hivern. Una olor de la mare, crec. Ja s'ha fos

cuques de llum

Batec de grocs i verds il·luminen la foscor del camí sense rumb ni destí, vora l’aigua invisible.

M’aturo i convergeixen en el meu cos. S’endinsen per dreceres ignorades, obren portes que grinyolen de tant temps tancades, penetren per corriols ignots inexplorats. Centenars de verds i grocs que deixen, des de fora, un indefinible color visible en la pell translúcida.

Desbrossen vies mortes, vivifiquen senders, cicatritzen ferides, fagociten dolors, estenen alegries. Miratges de somnis.

Feta la feina (quina feina?), em demanen sortir. Obro la porta i és un esclat de llum: grocs i verds i vermells, i liles, blans i negres, marrons i blaus... Centenars, milers, milions de batecs busquen un altre hoste.

Per un moment fa mal la llum d’incomptables llamps minúsculs silenciosos que s'escapen. Esclats d’un instant.

camins

M'oblido dels noms. Se'm desdibuixen cares. Em topo amb amb rostres sense noms. Identifico somriures sense noms ni història.

Un lloc, un episodi, una cara, un nom: paisatges mai més retrobats, vius en la memòria.

continents i illes

Camino a poc a poc. Baixo per Joaquim Costa. Faig ziga-zagues que em porten al carrer del Carme. Més viaranys fins arribar al carrer Sant Pau. Al restaurant de la Fonda de España, decorat per Domènech i Montaner, hi mengen deu o dotze en una taula llarga. Al menú de la porta sis o set primeres i el mateix nombre de segons: res de l’altre món. Mig en penombra, una xemeneia amb un escut d’escuts i vides de marbre. Una habitació doble –qui vol dormir sol?-, 105 euros si l’ocupen dos. H e deixat enrere la casa d’Eivissa i Formentera, i l’Espai Mallorca. Als carrers tots els colors i les llengües de món, tota la gent del món, tota la vida del món. Enmig, el Liceu. Potser m’hi quedaria per no sortir-hi més.

Més tard, sempre a poc a poc, arribo a casa. Una illa de la frontera de l’Eixample. Aquí i allà alguns mirem les vides de Jean Paul Rappeneau.

Aigua: la terra és plana.

Llegeixo per aquí i per allà i encara més enllà intents desesperats o reeixits d’originalitat. Jo en sóc, ell no en sap res, nosaltres hem arribat primer, vosaltres heu perdut, tu t’has quedat fora, ells..., qui són ells? Jo, i si de cas nosaltres, contra ell, ella, vós, vostè, ells, elles, vostès, tu... Fantàstic, és la història de la humanitat, el progrés, des d’abans que la terra fos plana.

I l’aigua? Ah, no, sobre l’aigua, cap novetat. Deia fa no res un expert, però molt expert, en qüestions medioambientals que el principal problema amb què s’ha d’enfrontar Catalunya actualment és el de l’aigua; i ell i els altres parlaven de conques hidrogràfiques i de xifres. Déu meu, al territori cau aigua per donar i per vendre, de tal manera que convenientment situats tots els habitants, fins i tot els sense papers, podríem quedar negats en menys d’un mes de pluja i els experts busquen la solució en els rius, com si fóssim en l’època dels romans o encara més endarrere, en temps que ni recordo. I vinga parlar de cabals, fronteres i diners, i governs centrals i autonòmics. Segles d’evolució i encara toca parlar de rius, de desglaços i de semblants misteris de la natura per solucionar els problemes de l’aigua.


I l’alternativa més original que se’ls acut, la més moderna, es transportar l’aigua en vaixells? Quina vergonya! Desenes de científics, de tècnics i de polítics debaten com si visquessin a les cavernes, on cada cent anys (?) sorgia una idea original pràctica. I no dubteu que el primer que digui en qüestions de l’aigua una cosa semblant a allò que la terra era rodona el cremaran i no hi haurà aigua que apagui la foguera.

més sabates

Quanto tiempo estuvo usted en Oxford?
Unos cuatro o cinco años, enseñando. Yo empecé como historiador de la edad media y realicé un buen número de investigaciones que al final no condujeron a nada, a pesar de lo cual mi estatus era cada vez más valorado socialmente. Un día, en clase, después de una exposición especialmente plomiza, dije a los alumnos: “Alguna pregunta?” Siempre se producía un gran silencio, pero ese día se levanto un chico normalmente tímido, que siempre se sentaba en los bancos de atrás, y me dijo: “Dónde ha comprado sus zapatos, señor?” Fue como una señal: ahí acabó mi carrera académica. Empecé a participar en grupos teatrales...

De l'entrevista a “LV” a Alan Bennett. La seva darrera novel·la: Una lectora nada común (The Uncommon Reader)

Que poca paciència! Ja se sap que els nois -i qui sap si les noies- són tímids i comencen mirant el terra, però a poc a poc enlairen els ulls i no hi ha sabates que els aturin. Si tots fessin com en Bennett, quedaria ben poca gent a les aules. També és veritat que si un té unes sabates dignes de ser mirades, més val que no es dediqui a ensenyar història medieval. Ben mirat, hi ha tanta gent que es hauríem de replantejar el nostre ofici... si no fos per la precarietat laboral i la manca de preparació...

En fi, vaig a veure on he deixat el batum.

claqué

Cada vegada que vaig a la Central de carrer Mallorca, sobretot quan em trobo prop de la caixa, el cruiximent incontrolat de les fustes del terra em fan venir ganes de fer uns passos de claqué. Les cares serioses dels altres clients de la fila, que miro discretament, la meva natural discreció, la manca de música adequada (bé, l’absència total de música) i, sobretot, l’oblit de les sabates, han estat fins ara impediments majors. Avui, però, malgrat tots aquests condicionants negatius, per poc que no m’hi poso. Res, uns segons.

Ho hagués fet si no hagués estat perquè la lectura m’ha distret:

Lo gentil cullia les fflors e menjava dels ffruits dels arbres, per asajar si lòdoramet de les fflors e la sabor dels ffruirs li darien alcun remey. Mas cor pensava que a morir avia, e que temps venria que ell no sseria nulla cosa, adoncs montiplicava sa dolor e son plor e son treball.

Després, al metro –només dues parades-, els peus tenien prou feina a seguir el ritme inconstant dels vagons mentre el gentil compartia la meva atenció amb la mà que relliscava sobre la meva en la barra argentada.

Un altre dia.

Mercè. XVII

Si no els fas teus, els poemes no són res. Llegeixo una Mercè i recordo una altra Mercè, i també una menjadora de flors silvestres amb qui penso de tant en tant, a qui m’agradaria retrobar en llunes d’estanys. Desig tardà, hores perdudes. Em tanco dintre la meva illa.

LXXXVIII

La llet blanca de la lluna
me la bec a poc a poc.
Devoro flors d’una a una,
entaulada, com per joc.
D’enveja, un núvol s’esberla.
Gotes de color de perla
m’esquitxen nas i cabells.
I me’n vaig. Poso la lleva
i em tanco dintre la meva
illa de lliris vermells.

Mercè Rodoreda.

del llapis a l'ordinador

El post d’avui de la Júlia, el primer comentari que li llegeixo, de Luís Rivera–i una conversa a tres boques anteriors- m’impel·leixen a escriure una obvietat. En el primer ensenyament que jo recordo, va ser el llapis i la ploma que calia sucar en un tinter (també plomes amb dipòsit de tinta –poques- i algun bolígraf). Ja existia la màquina d’escriure, però era massa sorollosa, ocupava massa espai i no afegia cap progrés percentualment definitiu a la tasca escolar. Després, a la meva universitat, va continuar el llapis i el bolígraf, potser alguna ploma, depenia de la moda. Els treballs s’havien de fer a màquina a dobles espai; en la majoria de casos a dos dits perquè cap pla d’estudis havia considerar necessari cursets de mecanografia. Més tard, va arribar l’ordinador, que a més dels processadors de textos oferia altres possibilitats que ara no és el moment d’especificar. A les escoles i als instituts hi havia sales amb més o menys ordinadors, però l’eina bàsica d’escriptura continuava sent el llapis i el boli, tot i que en qualsevol taula de les empreses públiques i privades els treballadors tenien i tenen un ordinador –també el llapis i el boli, o la ploma- i es consideraria no només obsolet, sinó que causaria perplexitat, que una persona que ha d’escriure no tingués un ordinador personal. Què impedeix que als centres d’ensenyament cada alumne tingui el seu ordinador, propi o proporcionat per l’administració? No se m’acut cap resposta que vagi més enllà del soroll que pot fer distreure els alumnes en les classes que encara són absolutament o fonamentalment magistrals, però segur que hi deuen haver molts altres motius, que van des del cost econòmic, sigui a càrrec del particular o l’administració, o al retard secular de l’ensenyament respecte la societat exterior.

No hi ha res a fer. Tant des de dins com des de fora sentirem dir que malgrat que els alumnes es passen moltes hores escrivint –desgraciadament, moltes menys parlant (sobre temes pertinents, és clar)- no els cal ordinador, que ja el poden fer servir a casa seva o quan trobin una feina remunerada. La veritat és que en el fons aquestes veus no deixen de tenir raó: què seria una aula sense l’olor de fusta d’un llapis que acaba de ser esmolat per una maquineta? O sense aquestes mans blaves per la inesperada i misteriosa explosió d’un bolígraf o d’una ploma que perd sang? A més, quin espectacle més decebedor el que podria produir trenta cares concentrades en els teclats i les pantalles, alienes als companys i companyes situats als quatre punts cardinals, alienes als professors!

primavera

El primer. Què cal dir en el primer? Doncs que mai no és el primer, que sempre és una continuïtat. De què? Amb quin propòsit? Si les preguntes exigeixen respostes concretes, hauré de dir que no ho sé. Si s’admet una resposta general, poc compromesa, la resposta és clara: continuïtat en l’escriptura, propòsit d’anar escrivint sense rumb ni temes predeterminats. I els lectors? No s’escriu per ser llegit? Segurament, però, de moment, deixarem sense resposta aquesta pregunta perquè just ara no ve al cas i, a més, aquest bloc és una improvisació, una resurrecció, sense més objectiu que el ja expressat. Potser el títol i el mateix nom que figurarà al peu de cada post són indicadors suficients: els canvis sense, paradoxalment, cap interès d’originalitat; la ceguesa; qui sap si alguna visió de qui sap què...

Tot massa incert? Massa decebedor? Els naixements ja solen ser així, cal esperar el creixement.